Psicosis

Estiu de 1988. Sitges. Deurien ser les nou de la nit, la mare preparava el sopar. El pare no ho puc recordar, ara.

Ja estàvem al mes de juliol, de vacances. Tots junts. És quan els sopars es fan tard, inclús si hi ha criatures a casa. Acostuma a ser una amanida de pasta amb ou dur, cogombre fresc. Olives i ceba. I per postres, gelats.

Probablement el pare deuria estar a la gelateria del Passeig, comprant-los.

A casa sempre s'ha llegit el diari. Som una família culte, benestant. I llavors no existien ni internet ni els llibres, aquestes eines amb les que actualment fem gaudir els vespres. Les famílies es distreien asseguts tots junts a la mateixa sala per a visionar la mateixa pel.lícula a la mateixa televisió.

I l'oració clau que encetava la vesprada era: què fan avui?

Aleshores, qui no estava parant taula agafava el diari de sobre la tauleta i l'obria per la pàgina de la programació televisiva. I en començava a recitar els resultats en veu alta i ben col·locada. Amb fermesa. T'havia de sentir tothom.

Psicosis. Vaig exclamar

Ui, aquesta peli és boníssim. Però no és per nens. Us farà por i després odiareu en Hitchcock per sempre més.

Va...mare! Vam vociferar tots a l'hora. Els cinc.

A veure què en diu el vostre pare quan arribi. Va, tu acaba de tallar el pa que tinc ganes de seure a taula. I aquí en falta un ganivet.

Els de la Jijonenca es van portar bé. Li van regalar al pare un joc de plats de colors de plàstic dur per gaudir el gelat. Érem bona clientela. I aquella nit els vam estrenar.

Pare...pare deixa'ns veure Psicosis aquesta nit.

Què en diu la mare? Que t'ho preguntem a tu.

Què fem, els hi deixem veure o no? Pronunciava mirant-se a la mare.

Va, que és estiu. Va respondre ella mentre escurava el gelat del seu plat blau.

L'estiu tot ho temperava. Jo crec que era la frase que els meus pares es van autoimposar només començar les vacances per a poder ells també descansar mentalment de tota responsabilitat. A l'estiu sembla que tot està permès. I llavors també ho semblava.

Després de sopar vam anar a seure tots junts al sofà i mentre s'acabava l'International Headlines, aquell format de TV3 que feia sentir a Catalunya molt important, la mare va començar a fer-nos cinc cèntims de la pel·lícula que tot just començaria ara.

És una noia rossa que roba uns diners i fuig. Se'n va a dormir a un Motel de carretera i allà una senyora vella la mata. Llavors el fill n'amaga totes les traces per a defensar a la mare.

Estàvem a la dutxa i la silueta d'una senyora amb monyo va obrir la cortineta i ens va ensenyar un ganivet llarg i gros. Ens el va començar a clavar sense pietat. Nosaltres, les criatures, ens removíem al sofà axinant els ulls i mig tapant-los amb les mans empatitzant amb el dolor que aquella dona rossa deuria estar patint.

Fins que la mare ho va haver dir. No se'n va poder estar: 

És ell disfressat de vella

No, no aneu per aquí: no té cap semblança amb allò de que els Reis siguin els pares. Allò va ser pitjor. Virolent.

Em va castrar per sempre més el plaer de gaudir fins al final (reitero, per sempre més) d'aquesta pel·lícula parida únicament per a ensenyar-te com acaba.
 

Em vaig aixecar del sofà, em vaig posar les sabatilles i amb l'excusa d'anar a buscar més gelat a la cuina me'n vaig anar a l'habitació a explicar-ho al blog.