elis elis

L'altre dia vaig volar. Tornava cap a Londres. Recordo que quan vam aterrar deurien ser les deu de la nit. Venia cansada, molt cansada. Hagués pagat per a que el seient de passadís fos un llit. I mentre transcorria l'hora i quaranta-cinc minuts que oficialment durava el trajecte m'anava mentalitzant amb la que ja s'ha convertit la moguda de sempre:

1-D'aquí a vint minuts anunciaran l'aterrament.
2-Hauré de plegar la tauleta i posar-me el llibre sobre les cuixes.
3-L'hostessa recollirà les últimes restes de brossa.
4-Apagaran els llums.
5-Continuaré llegint amb el llum individual encès.
6-Aterrarem.
7-Un cop aturats tothom s'aixecarà frenètic per recollir els seus equipatges de cabina. I estirar les cames.
8-Tu romandràs asseguda. Com sempre fas. Amb el llibre obert. Pensant nois, encara en tenim per 5 minuts més aquí tancats. Relaxeu-vos.
9-Entorpiré la impaciència dels meus companys de fila als quals no permetré que surtin al passadís.
10-Obriran les portes. I jo, molt parsimoniosament, m'incorporaré i recolliré la meva maleta de mà. Que sempre és l'última del prestatge.
11-Hauré de recórrer quilòmetres a peu abans no arribi als controls policials.
12-Un cop m'hi trobi em segregaran com si fos bestiar: per ciutadania. Europeus aquí, la resta cap allà.
13-I m'hauré d'esperar quinze minuts ben bons fent cua abans no arribi al control de passaports.

Però aquell dia el punt número tretze va ser diferent.

Mentre ja em trobava a la meva cua corresponent un funcionari es va acostar als meus seguidors i a mi amb un gest que deuria fer: "a partir d'aquí, seguiu-me". Em vaig sentir, per uns segons, una mica desorientada. Per què trenca la cua just en aquest punt? Cap a on em de dirigir-nos? De què va tot això?

I ell es va posar a caminar davant meu. Érem com els escollits d'alguna cosa.

Un departament farcit de cabines individuals amb pantalla i lector de Passaport ens esperava. Una funcionaria policial feia el rol de professora i nosaltres, pupils inexperts, apreníem la lliçó del dia amb una barreja de cansament físic, mental i curiositat infantil. Havíem tornat a escola.

Cadascú de nosaltres tenia una cabina assignada. Haviem d'acomodar la pàgina identificadora del Passaport en un lector digital i esperar uns segons a que ens donés el vist-i-plau.

Un cop superada la primera prova en venia la segona: mirar fixament a la pantalla durant uns segons. No s'hi valia somriure. Havies d'estar seriosa. Concentrada. A poder ser, imitar la mateixa expressió que fas al Passaport.

Però de sobte vaig girar el rostre cap enrere topant la vista en aquella cua infame del principi. Dels quinze minuts d'espera encara els hi restaven tretze, i esperàven amb resignació poder arribar a les cabines de control de Passaport tradicionals. Aquelles en les que el funcionari públic es mira la fotografía, t'analitza a tu i torna a observar la fotografía. Escaneja la primera pàgina i et deixa entrar al seu país. I et fa sentir persona digna.

Ells ens miraven com si fóssim una cosa important, com si l'haguéssim fet més grossa. Els seus rostres interrogatius i esgotats ens observaven com preguntant-nos: de què va tot això?

I llavors els hi vaig somriure, abans no tornés a dirigir el meu rostre a la pantalla identificadora, mentre pensava: elis elis.