Cleopatra

Una de les meves aficions és anar a Museus. Us ho confesso a vosaltres i no a la infeliç de l'altre dia.

 

Que siguin gratuïts. I anar-hi entre setmana, abans de que tanquin. És la millor hora.  

Ahir vaig anar a veure a la Cleopatra i li vaig fer una foto. És aquesta:

Hi vaig arribar a prop de les quatre. Tancaven a dos quarts de sis. Disposava d'una hora i escaig. La millor hora del món dins del millor dia del món: el Museu buit de turistes i sense estudiants asseguts al terra dibuixant esbossos. Gaudir d'aquelles mòmies en silenci. Això s'hauria de cobrar, tot i no tenir preu.

Guaiteu quines sales buides. Totes per mi o algun que altre gat inofensiu:

 

us arriba el silenci?

 

Guaiteu quines escalinates. Totes buides. Totes per mi:

 

 

Guaiteu quanta bellesa ininterrompuda per sorolls i olors molestos:

 

 

 

 

 

Guaiteu ara el cap de la Cleopatra de ben a prop. Guaiteu quin regal us faig! Cliqueu la imatge. Amplieu-la. Bellesa absoluta!

Però no em tingueu enveja, amics. Que ja sé que tanta riquesa cultural acumulada us emmetzina els sentits. 

El Museu d'Arqueologia de Catalunya (a Barcelona) és igual de gratuït i està igual de buit entre setmana. Malauradament els caps de setmana també. 

I el Museu d'Història de Catalunya, a Palau de Mar (Barcelona) és el millor racó per a passar-hi un dia amb les criatures. És didàctic i està molt ben parit. També és gratuït.

I a tu, turista. Si encara no t'has ni dignat a trepitjar els Museus que parlen de la teva història com és que perds el cul per visitar el British a les dotze del migdia, sortejant estudiants llençats pel terra, fer quatre fotos que te la pelen i ratllar-te al cap de 30 minuts? 

A els qui us interessi de debò passar-hi una bona estona jo us proposo un canvi d'agenda: els Museus per la tarda, abans de que tanquin. I la resta pel matí. A més, aprofitareu millor la llum del dia. I gaudireu de la bellesa i del silenci.

Dibuixa una persona

Em va proposar la noia que m'acabava d'entrevistar. I va col·locar paper i llapis sobre la taula.

Entrevista de feina. Fa molts anys. Em truquen perquè el meu currículum, d'entrada, els hi agrada. Arribo puntual. Correcte. Ja pots passar, em diu.

Hola benvinguda, primer de tot, gràcies per venir. T'hem trucat per que ens vas enviar el teu currículum fa un mes i tenim una vacant que s'ajusta força al teu perfil. Explica'm una mica la teva trajectòria.

L'entrevistadora té el meu CV al davant. Punteja amb bolígraf vermell cada cop que salto d'una dada a l'altra. De moment, la meva oratòria s'ajusta al que hi ha escrit al paper.

Molt bé. Continua si us plau.

Ja està.

I aficions? Veig que no en cites cap.

No

Quines són les teves aficions, doncs?

Aficions?

Sí. Exactament. A què dediques el temps lliure.

Llegir. Escoltar música. Anar al cinema. Socialitzar-me.

Perfecte, ja ho he apuntat.

Perfecte. Vaig pensar jo. 

Tinc un temps lliure d'allò més original. Si dediqués el meu esbarjo a practicar el tir al colomí no t'ho diria. Tampoc si fes de Cheerleader per al Barça. Suposo que és això, oi? Vols saber-ne més de mi.  

"A què dedico el temps lliure"

El meu temps "lliure - no esclavitzat" deus voler dir. Doncs és meu. Privat. I a tu, precisament a tu, no t'importa.

I el teu? en què l'ocupes? Perquè si entrem en l'àmbit privat jo també vull saber si la que m'entrevista també dispara als colomins. I a quina Comarca.

Bé, la vacant que tenim per cobrir actualment...

M'explica de què va la feina que ofereixen

Pots fer el favor de dir-me quant pagueu, d'entrada, pels meus serveis professionals? No et facis de pregar ni deixis la dada pel final. O per a la tercera entrevista. Això es diu des del començament. 

Llei de l'oferta i de la demanda

I tampoc em preguntis "en quant em moc" actualment. Perquè tampoc t'importa.

D'acord, doncs ara que ja saps en què es basa l'oferta passarem a la segona part de l'entrevista. (Bé, encara no m'has dit quant en pagueu)

Test Psicotècnic

Llavors és quan em va posar aquell exercici dels formatgets i dels quadrats. I el dels Tetris. I el dels decimals. I el de les equacions. I el de si A és B i C és H per què A és C i H és B?

I el dels dibuixos

En aquests moments ja m'ha posat el paper a la taula. I un llapis al costat del full.

Dibuixa una persona. Tens 15 minuts. Et deixo sola altre cop. Ara torno.

Vaig dibuixar un home amb vestit jaqueta i corbata. Ulleres. Molt atractiu. Amb maletí. 

No penso dibuixar-m'hi a mi mateixa, no hi penso entrar en el teu guió. Si ets prou intel·ligent i has entès el més mínim del que t'he explicat abans comprendràs el perquè d'aquest cop a la taula.

I si no en copses ni fava del que pretenc dir-te és que jo tampoc hi tinc res a fer dins de la vostra organització.

Quinze minuts després va entrar de nou a la sala. Aquest és el dibuix?

Sí.

Ahm...d'acord...

Et dono quinze minuts més. Dibuixa't a tu mateixa ara.

Per fi comencem a parlar clar! Ens hem fet adults de cop! Ara ens hem tret les màscares! 

Vols que em dibuixi a mi!

Vols veure com em veig a mi mateixa!

Vols veure si m'estimo molt o m'odio més, oi?

Què no hi he adjuntat una fotografia al CV?. Li vaig respondre.

I vaig marxar abandonant el dibuix de l'home perfecte al damunt de la taula.

Agafa els trastets i fot el camp

Sempre m'ha agradat l'expressió: agafa els trastets i fot el camp. 

trastets

És irònica. Et ridiculitza.

Vegem-ne alguns exemples traduïts per mi a altres idiomes:

Take your stuff and fuck off, Coge tus bártulos y pírate, Arruma a tua merda e vai cagar.

Anglès, Castellà, Portuguès 

Fixem-nos-hi: en cap dels 3 exemples anteriors la paraula trastets obté el grau de ridiculització que l'idioma català us ofereix.

stuff-bártulos-merda

Tots ells són més aviat de caire despectiu. Però no us fan sentir petits. 

El català, per tant, és un idioma que us aporta un grau més en l'escala de les ridiculitzacions.

Vegem què n'opina Google Translator, aquell mecanisme de defensa que feu servir molts per a traduïr els vostres blocs:

L'expressió del català als idiomes anteriors ens la presenta de la següent manera:

agafa els trastets i fot el camp

 trastets and take the field fot

 coge sus bártulos y lárgate

 trastets e tomar as fot campo

L'expressió de l'anglès als altres idiomes ens dóna com a resultats: 

take your stuff and fuck off 

pren les teves coses i ves a la merda

toma tus cosas y vete a la mierda

levar suas coisas e vá se foder

Google Translator defensa que l'expressió del castellà als altres idiomes donaria les següents propostes:

coge tus bártulos y pírate 

 agafa les teves coses i pirate

pegue seu equipamento e pirata

 grab your gear and pirate 

I del portuguès n'obtindríem:

Arruma a tua merda e vaig cagar

Tidy your shit and shit Vaiges

 Arruma una tua merda i vaig cagar (català)

 Arruma una tua merda e vaig cagar (castellà) 

Com hem pogut comprovar tots junts, en aquest exercici de primer de carrera, és que Google Translator encara no sap copsar l'ironia que la riquesa del nostre idioma ens reserva.

I, a la vegada, hem après noves i enriquidores expressions per a adornar les traduccions dels nostres blocs:

  

take the field fot, shit Vaiges, tomar as fot campo, pirata, o coge sus bártulos (no pas els teus).

Conclusió: en Google Translator us encoratja a furtar.

Café para todos

Són les petites vivències les que li donen sentit a la teva existència. Com per exemple, gaudir d'un bon esmorzar:

01 Nov 11    CAFFE NERO CD 0627 DEB 2.50
02 Nov 11    CAFFE NERO CD 0627 DEB 6.45
03 Nov 11    EAT LTD CD 0627 DEB 7.69
03 Nov 11    EAT LTD CD 0627 DEB  5.34
04 Nov 11    COSTA COFFEE CD 0627 DEB 3.60

07 Nov 11    STARBUCKS CD 0627  DEB   3.50

08 Nov 11    CAFFE NERO CD 0627 DEB 2.50
18 Nov 11    EAT LTD CD 0627 DEB 3.35
24 Nov 11    PRET A MANGER CD 0627  DEB 2.99
21 Nov 11    STARBUCKS CD 0627  DEB   2.50
21 Nov 11    COSTA COFFEE CD 0627  DEB  2.00

Si n'analitzem els resultats, comprovarem que del 8 de Novembre al 18 no vaig consumir l'esmorzar a fora. I, si ho vaig fer vaig pagar en efectiu.

I és que amics i amigues, el que per a vosaltres és una oficina de la Caixa a cada cantonada, per nosaltres és un establiment de "cafès ràpids" cada 5 minuts. I la carn (i la butxaca) són dèbils.

Sí. És una copia dels meus extractes bancaris (només dels esmorzars, és clar). 

Confio en la vostra discreció

I am not happy

Una frase difícil, oi?

Doncs encara ho és més si us la pronuncia una persona anglesa dins de l'entorn laboral.

Et citaran al despatx. Abans t'hauran trucat a la teva extensió i, d'una manera molt educada, et demanaran que t'hi passis un moment.

Hi aniràs.

El primer que et preguntaran How are you today? Yes, everything is fine, thank you. 

Good, et replicaran

Començaran a posar papers al damunt de la taula. T'ensenyaran les pifiades que has fet i un cop les hagis assumit com a pròpies et miraran als ulls i et pronunciaran la frase fatídica

I am not happy

I a tu et toca posar-te a tremolar.

Quan un anglès et diu I am not happy i té la gosadia d'aguantar-te la gèlida mirada mentre ho pronuncia és que has begut una tina sencera d'oli.

Llavors a tu et toca respondre amb un acollonit I am sorry, Sir.

Així. Funciona així.

Qualsevol altre resposta o rèplica es pot considerar una falta lleu.

Agafa la paperassa, torna a la teva taula i calla.

I com que tot és un ying i un yang, també existeix la frase antagònica.

Et citaran al despatx. Abans t'hauran trucat a la teva extensió i, d'una manera molt educada, et demanaran que t'hi passis un moment.

Hi aniràs.

El primer que et preguntaran How are you today? Yes, everything is fine, thank you. 

Good, et replicaran

Començaran a posar papers al damunt de la taula. T'ensenyaran els resultats brillants que has generat i amb la mateixa gèlida mirada et regalaran un

Well done

Llavors a tu et toca respondre amb un acollonit Thank you, Sir.

Així. Funciona així.

Qualsevol altre resposta o rèplica es pot considerar manca de professionalitat.

Agafa la paperassa, torna a la teva taula i calla.

Fuck you very much

M'ho va ensenyar el meu amic Tom.

Un dia em va dir: si vols engegar a la merda a algú, d'una manera educada però amb la qual tu et quedis molt descansada i l'altre persona ni se'n adoni canvia  l'expressió "Thank you" per "Fuck You" cada cop que vingui a tomb.

Ho vaig voler posar en pràctica.

Això sí. Ho has de pronunciar molt ràpid. Va insistir en Peter. Vull dir en Tom.

I abans practica amb tu mateixa. Ja que ets immigrant i no ho controles bé tot això. 

M'hi vaig posar en la matèria. I com a Filòloga que sóc. Immigrant. Erudita. M'ho vaig prendre amb disciplina. 

Vaig descobrir que el secret estava en que fonèticament el fuck [fack] passés a ser [feck]. I en aprendre a estimar la paraula fuck per així projectar-hi dolçor en la pronuncia i restar-li agressivitat. Viure-la com si formés part de la meva vida.

Us ha de sortir més o menys això:

[feckyu]
 
Així. Amb veu petita.

Procureu acompanyar-ho amb un somriure. Està permès afegir-hi el very much al darrera si us sentiu insegurs. Us ajudarà a concloure l'oració amb discreció. I us sentireu poderosos.

Als més experimentats, però, als que ja en dominem l'invent se'ns permet exclamar l'expressió sense el very much al darrera perquè ja hem passat al nivell 2.

Així que timideses fòra! 

Quan vingueu ara pels Nadals i us passeu pel Harrods a gastar-vos els deutes no us oblideu de regalar feckyus very much a tort i a dret. 

I quan us cobrin quatre lliures per un bitllet senzill de metro, també!

I quan el conductor de l'autobús no us hi deixi entrar perquè no heu comprat el bitllet abans de pujar-hi, també! 

I quan algú us digui que has tornat més saludable (gras) del teu viatge a Londres, doncs també!

La noia de l'autobús

Tots l'hem llegit alguna vegada. És una història que parla d'un noi que s'enamora d'una noia que va en autobús. Aquest post corre per un bloc o altre. I no és una anècdota particular concreta. Us parlo de la temàtica. Jo també m'hi vaig fixar en una noia dins de l'autobús. 

Jo estava asseguda al seient del davant, a la planta baixa. Just darrera del conductor. Les bosses de l'última compra del dia, la del sopar improvisat, m'entorpien la comoditat dels peus. No reposaven bé al terra, quelcom se'ls clavava als voltants. El cartró de la llet, suposo.

Però almenys jo ja tenia el meu lloc. A primera fila. No fos cas que més enllà no en trobés cap de disponible. 

El conductor va tancar les portes.

I justament en el moment que es disposava a arrencar una noia va començar a picar a la porta. Implorant-li que l'hi obrís.

Em vaig quedar observant l'escena. El conductor no les va obrir i va continuar conduint.

Per dins vaig sentir una espècie d'empatia llunyana. No molta ni tampoc molt intensa però si una mica. Em vaig veure reflectida en les vegades que he estat jo la que s'ha quedat amb un pam de nassos davant de l'autobús. Però vaig pensar: ara et toca a tu. I ara em toca a mi veure-ho.

Uns cinquanta segons després que l'autobús hagués arrancat el seu camí vaig veure que la noia hi corria al seu costat. Aquesta és capaç de fer-se tot el camí a pèl fins a la pròxima parada.

Ella esbufegava, el rostre vermell. No corria pas, però caminava de pressa.

Llavors vaig pensar: potser són els únics minuts d'aquest dia estressant que he tingut en els que estic realment gaudint. 

No pel plaer de veure-la patint sinó perquè aquella escena em permetia plantejar-me el següent: 

Aquesta noia pretén pujar al mateix autobús que abans li ha tancat les portes a la cara. La fita és ben difícil ja que hi ha una distància considerable entre ambdues parades i la noia juga amb un clar desavantatge respecte al vehicle.

Un parell de semàfors li donen temps al seu favor. Ho duu amb competitivitat, es reserva l'spring final per quan l'autobús estigui a pocs metres de la parada.

Vaig trobar a faltar les crispetes. Quin plaer visual!

I em vaig apostar: si aconsegueix el seu objectiu hauré après que allò que ara em fa tanta mandra continuar només requereix de perseverància.

Però si al final tornés a perdre l'autobús ho deixaré córrer.

Jo l'animava per dins: vinga, continua. No defalleixis.

Que quan aquest tio t'obri les portes li puguis regalar una mirada de triomf personal. I de pas, que jo pugui assolir el meu objectiu també!

Aquella noia em tenia a les seves mans

I ho va aconseguir. Va pujar. Tota suada, esgotada. I li va regalar al conductor aquella mirada que jo li regalaré al assumpte que m'atabala quan per fi l'aconsegueixi.

Quan vaig baixar a la meva parada em vaig girar. Ella estava asseguda i li vaig somriure. Es va quedar sobtada.

Encara es deuria pensar que m'agradava.

L'últim petó

No vinc a explicar-vos una historia trista. Simplement parlar-vos de l'últim petó. Que haig de reconèixer, em costa molt de donar.

Més ben dit.

M'ha costat adaptar-me a la manera anglosaxona de donar-lo.

Jo provinc d'una cultura en la que el fem de diverses maneres, no n'hi ha una d'estandarditzada. No tenim una manera prescrita per a acomiadar-nos amb afecte.

Aquí, en aquest país, sí que en tenen. Només una.

I m'hi va costar adaptar-m'hi, adaptar-lo als meus comiats. Saber donar-lo. No va ser fàcil.

Amb els amics, familiars de Catalunya i Espanya estic acostumada a 1ptó, besos, 1 petó, beso, petons, petonassos...besines i besotes. El muà i smuacks algún cop també hi cauen. Hi ha sempre diferents maneres carinyoses, creatives de demostrar simpatia, afecte dins del llenguatge sms, e.mails...Facebook.

X 

Una creu. Al darrera de cada sms. Aquí sempre hi ha una creu.

Sí, ja sé que no us descobreixo res de nou. No vaig per aquí. No és pas pedagogia de la creu el que vinc a escriure-us avui. 

Només vull dir-vos que em costa. Quan me l'escriuen i quan l'haig d'escriure. Simbòlicament per a mi una creu connota mal desig.

Et tinc creuat, no t'acostis a mi. T'odio.

És difícil. No me l'ha crec la creu, i l'haig d'escriure. I l'haig de llegir.

Personalment he adoptat una variant que només els amics i amigues que reben sms meus a Uk entenen. Jo m'acomiado amb un asterisc.

*

Per a mi simbolitza el dibuix que fan els llavis quan s'acosten a tu i et dic adéu.

Em fa sentir bé quan l'escric. I més sincera.

Això no ens durà a enlloc

Quants dies de vida útil, ferma, productiva li resten a un adult d'entre trenta i quaranta anys? Quants anys de rapidesa mental, reflexes àgils, salut, ironia i sentit de l'humor àcid i actualitzat li queda a aquest ésser humà que mai ha sabut ben bé que se li havia encomanat  en aquest planeta?

La vida útil 

Què ens fa ésser útils i què no ens ho fa? Útils per a qui, per a què?

I si la vida útil de debò s'inicia als 70, 80 anys?

És aquell període de la vida en el que tot el que fem sempre ens du a alguna cosa. Són aquells anys en els que tot es converteix en un afegitó. Durant els quals agraeixes cada minut que has compartit amb aquella persona i, en sobre, li dones les gràcies per a tot allò que has après amb ella. Li agraeixes tot el que t'ha donat.

I a més, a quants avis i avies els hi heu sentit dir alguna vegada amb més freqüència que a una persona jove la següent expressió: Això no ens durà a enlloc.

Tot és productiu. Tot suma. Tot és vida útil. Tot havia-de-ser. Acabi bé o malament.

Jo també t'he dedicat un post.

La cubeta

No passa cada dia que cobres un xec quantiós. Hi escriuen aquelles xifres que et costen tan de guanyar i te l'entreguen amb professionalitat per a després regalar-te una mirada de recança.

Realment creuen que no n'hi havia per tant, però no tornarem a discutir el preu una altra vegada, oi?.

Vigili no n'esborroni la tinta si el doblega ja que encara està tendre. No pateixi que el tinc ben ventilat aquí agafat entre els meus dits. Tan bon punt estigui sec l'introduiré dins d'un sobre que anirà directe a la butxaca plana de la meva bossa de mà. I després, cap al Banc.

Bon dia vinc a ingressar un xec.

Què hi té compte amb nosaltres? Si que en tinc. Li dono el Passaport, a veure si em troba.

Perfecte. Si, ja l'he trobada. Entregui'm el xec si us plau.

Quan el podré cobrar? Sense comptar el cap de setmana vostè disposarà de la quantia el dimarts.

Haig de signar quelcom? No, ja està bé així. Passi-ho bé. El següent, si us plau.

Però no li vaig cedir el pas al següent. Vaig romandre aturada al mateix lloc on em trobava des del començament del diàleg.

Alguna cosa més, senyoreta?

Si, senyor. Que vostè no hi ha registrat pas res a l'ordinador. No m'ha imprès un miserable document, d'aquells que vostès els Bancs acostumen a generar. El "signi aquí i aquesta copia és per vostè senyoreta", doncs francament, l'he trobat a faltar.

No ens cal. Vostè és clienta nostra. Li ingressarem el xec al seu compte bancari. L'he desat a la cubeta.

Si

Si ja me n'he adonat que el meu xec de xifra desorbitada ha anat a parar a "la cubeta". És precisament per aquest motiu que no li he cedit el pas al següent client.

Què vol dir senyoreta, no l'entenc ara.

Doncs és molt simple senyor. Vostè ha dipositat el meu xec guanyat amb moltes suors a sobre d'una safata de plàstic sense registrar-ne l'entrada.

Ah, doncs si és això senyoreta no pateixi que està tot controlat. Els ingressem després, quan es rebaixa una mica la cua.

No, no està bé. De fet no ho està gens de bé.

Què es pensa? què només als Bancs hi ha "la cubeta"? Jo també hi tinc "la cubeta" al meu despatx! I sap que hi ha a "la cubeta"? Un desori. Paperassa. Malendreç. 

A vegades, fins i tot, qualsevol company de feina hi desa qualsevol document precisament perquè "la cubeta" del seu despatx està més desendreçada que la meva.

Si em poso a observar ara mateix "la cubeta" de la seva taula l'únic que hi veig són piles i piles de rebuts, xecs, pagarés, contractes i extractes.

És més. Al seu darrere vostè hi té una via de pas. Els seus companys van i vénen amunt i avall. Què passaria si algú li donés un cop a "la cubeta" i tot acabés en l'aire? Què li passaria al meu xec? I si el terra fos recent fregat? 

I si jo ara li caic tan malament que al girar cua, l'estripa?

Bé, senyora calmis. Això no pot passar, freguen per les nits i el següent client es comença a posar nerviós. Hauríem "d'anar aviant".
 

No, no em calmo. I me'n refot el següent client. 

Què passa, vostè que mira? 

La meva queixa l'està defensant a vostè també, a vostè...a vostè i a vostè! O és que no se n'han adonat mai que els Bancs i Caixes depositen tots els nostres documents de finestreta, importants i privats, a "la cubeta"?

En canvi, els nostres diners si que els introdueixen automàticament dins d'una caixa forta d'obertura retardada tan bon els hi entregues.

Faci el favor d'escriure, imprimir, registrar a l'ordinador o fins hi tot gravar aquesta conversa com a prova irrefutable de que jo un dia vaig entregar en mà, com si fóssim a l'edat de pedra, un xec.

D'acord. Ara mateix li registro el xec. Però em durà uns minuts.

Pau? Has estat tu qui ha regirat uns rebuts de Fecsa a la meva cubeta? No hi hauràs pas vist un xec?

Fills de puta!

Psicosis

Estiu de 1988. Sitges. Deurien ser les nou de la nit, la mare preparava el sopar. El pare no ho puc recordar, ara.

Ja estàvem al mes de juliol, de vacances. Tots junts. És quan els sopars es fan tard, inclús si hi ha criatures a casa. Acostuma a ser una amanida de pasta amb ou dur, cogombre fresc. Olives i ceba. I per postres, gelats.

Probablement el pare deuria estar a la gelateria del Passeig, comprant-los.

A casa sempre s'ha llegit el diari. Som una família culte, benestant. I llavors no existien ni internet ni els llibres, aquestes eines amb les que actualment fem gaudir els vespres. Les famílies es distreien asseguts tots junts a la mateixa sala per a visionar la mateixa pel.lícula a la mateixa televisió.

I l'oració clau que encetava la vesprada era: què fan avui?

Aleshores, qui no estava parant taula agafava el diari de sobre la tauleta i l'obria per la pàgina de la programació televisiva. I en començava a recitar els resultats en veu alta i ben col·locada. Amb fermesa. T'havia de sentir tothom.

Psicosis. Vaig exclamar

Ui, aquesta peli és boníssim. Però no és per nens. Us farà por i després odiareu en Hitchcock per sempre més.

Va...mare! Vam vociferar tots a l'hora. Els cinc.

A veure què en diu el vostre pare quan arribi. Va, tu acaba de tallar el pa que tinc ganes de seure a taula. I aquí en falta un ganivet.

Els de la Jijonenca es van portar bé. Li van regalar al pare un joc de plats de colors de plàstic dur per gaudir el gelat. Érem bona clientela. I aquella nit els vam estrenar.

Pare...pare deixa'ns veure Psicosis aquesta nit.

Què en diu la mare? Que t'ho preguntem a tu.

Què fem, els hi deixem veure o no? Pronunciava mirant-se a la mare.

Va, que és estiu. Va respondre ella mentre escurava el gelat del seu plat blau.

L'estiu tot ho temperava. Jo crec que era la frase que els meus pares es van autoimposar només començar les vacances per a poder ells també descansar mentalment de tota responsabilitat. A l'estiu sembla que tot està permès. I llavors també ho semblava.

Després de sopar vam anar a seure tots junts al sofà i mentre s'acabava l'International Headlines, aquell format de TV3 que feia sentir a Catalunya molt important, la mare va començar a fer-nos cinc cèntims de la pel·lícula que tot just començaria ara.

És una noia rossa que roba uns diners i fuig. Se'n va a dormir a un Motel de carretera i allà una senyora vella la mata. Llavors el fill n'amaga totes les traces per a defensar a la mare.

Estàvem a la dutxa i la silueta d'una senyora amb monyo va obrir la cortineta i ens va ensenyar un ganivet llarg i gros. Ens el va començar a clavar sense pietat. Nosaltres, les criatures, ens removíem al sofà axinant els ulls i mig tapant-los amb les mans empatitzant amb el dolor que aquella dona rossa deuria estar patint.

Fins que la mare ho va haver dir. No se'n va poder estar: 

És ell disfressat de vella

No, no aneu per aquí: no té cap semblança amb allò de que els Reis siguin els pares. Allò va ser pitjor. Virolent.

Em va castrar per sempre més el plaer de gaudir fins al final (reitero, per sempre més) d'aquesta pel·lícula parida únicament per a ensenyar-te com acaba.
 

Em vaig aixecar del sofà, em vaig posar les sabatilles i amb l'excusa d'anar a buscar més gelat a la cuina me'n vaig anar a l'habitació a explicar-ho al blog.

Cosa

Vaig anar a entregar el treball de recerca a la professora. M'hi havia estat tres setmanes ben bones davant de l'ordinador, rastrejant apunts i biblioteques. Fins i tot, un llibre prestat. De referència.

Quan el vaig tenir enllestit i un cop dissenyada la tapa i revisades les pàgines —que coincidissin amb l'índex— em vaig dirigir al seu despatx. A la quarta planta de Ronda Universitat.

Hi vaig pujar en ascensor, són nous i de portes hermètiques i van força lents. Però no tenia cap pressa. Es va aturar en el meu destí i em vaig dirigir a la zona dels despatxos. Vaig trucar a la porta per notificar la meva presencia. Ella va aixecar la vista i em va dir passa. La porta ja n'era d'oberta. 

La Maribel estava revisant totxos, com acostumava a fer. Sempre te la trobaves asseguda amb dos llibres enormes a la taula. Mentre semblava que comparava dades o noms jo crec que ho feia per preparar-se les classes massa bé. No volia que ningú la sorprengués amb preguntes malicioses. Com acostuma a dir la meva mare: els professors ja van passar pel galliner abans d'obtenir la Càtedra.

Hola vinc a entregar-te el treball. Se que és per demà i que de fet l'haviem de lliurar a classe però venia per si li podies fer una ullada prèvia. Per a que em diguessis si vaig bé.

Sempre em va agradar fer despatxos. Era una estudianta repel·lent. I no ho semblava. Jo queia bé a tothom.

I tant a veure què em portes? Hmmm...ella es llegia la tapa i, com tots els professors universitaris fan, se'n va anar directe a la Bibliografia passant abans per l'índex.

Aha...et va anar bé oi el llibre que et vaig deixar? Veig que el cites.

Si, de fet Maribel, m'he basat amb el teu suggeriment. Només.

Molt bé molt bé em va dir mentre ja havia abandonat la Bibliografia i estava fullejant el document complert.

Deixa-me'l per aquí i si t'haig de comentar quelcom t'ho passo per e.mail.

Perfecte, gràcies!

Un moment...escolta...no, no, això no pot ser. Què vol dir això d'aquí?

Cosa

Em va senyalar amb el llapis la paraula mentre hi escrivia al costat signes d'interrogació grossos.

Cosa????????

Ehm...avia'm...on? Vaig tartamudejar

Aquí.

Ella hi insistia. Aquesta vegada picant el llapis just a sobre de la paraula.

A-hm...doncs no ho sé ara Maribel...hauria de llegir el context.
 

Quina és la paraula prohibida a qualsevol escrit universitari o tesina doctoral?

Cosa, Maribel.

I què hi fa aquest terme aquí? Crec que us he explicat ja força vegades que una vegada el Rafael Argullol em va penalitzar perquè l'havia escrit a l'esborrany de la meva tesina. Crec que ha quedat prou clar que no puc acceptar aquest mot ni en un treball d'investigació ni en un examen.

D'acord. No ho faré més. El revisaré. Me l'enduc.

Si us plau. M'ha sorprès això de tu. Ets una alumna brillant. Adéu.

I com si d'un episodi d'Històries Imprevistes es tractés recordo perfectament com em va venir al cap la música de l'encapçalament d'aquesta sèrie britànica mentre la Maribel es tornava a posar les ulleres de curt.  

Vaig girar cua abandonant aquell temple del coneixement. Vaig optar per baixar per les escales i per odiar-la per sempre més.

L'habitació dels apestats

Tots en tenim un o altre. L'hem castigat eternament a l'habitació gèlida dels apestats del Facebook. Per als que ara no sàpiguen ben bé de què parlo, jo en el meu Facebook ho tinc definit així:

Blocked people and apps

Un cop hi castigues a algú mai més et podrà rastrejar per la xarxa a través de Facebook, no podràs veure com comenta als murs dels teus amics en comú i, si per casualitat alguna vegada t'has cartejat amb ell per mitjà de missatgeria, veuràs que el seu rostre és impersonal. Anodí. I probablement, els missatges que us enviàveu llavors també t'ho semblin ara.

Un dia hi vaig enviar a algú i li ho vaig explicar: hola, vinc a dir-te que et trec de les meves amistats i que, a més a més, te'n vas directe a l'habitació dels apestats. On ja m'han constatat que hi fa molt fred. 

Però el que va ser un intent d'eliminació es va convertir en una acció absolutament acollidora. Ara si que el tenia ben plantat a casa meva. Cada cop que anava a la cuina a fer un mos, allà hi era ell. Si volia canviar els termes de privacitat del meu compte de Facebook, havia de passar per força per l'habitació dels apestats i, si se m'anava la mà amb un clic involuntari, havia de llegir el seu nom.

No li donis tanta importància! Treu-lo d'allà, passa de tot. Tant és, si només és Facebook!

Però llavors me'l trobava als murs dels meus amics. Comentant. I com que ja no era amic meu jo no podia accionar allò de: amagar aquests comentaris, a aquesta persona i tot el que tingui a veure amb ella.

Vaig haver de demanar-li amistat de nou per així, un cop dins, amagar qualsevol rastre que anés al meu-seu Facebook.

D'ençà aquest episodi —d'això ja en fa ben bé 6 anys— ambdós convivim en silenci, sense comunicar-nos entre nosaltres, ometent la nostra existència però sumant un amic més a la quantitat d'agregats facebookers de l'altre.

Podríem dir que hem arribat a un consens positiu creant un ambient de concòrdia comunitària.

elis elis

L'altre dia vaig volar. Tornava cap a Londres. Recordo que quan vam aterrar deurien ser les deu de la nit. Venia cansada, molt cansada. Hagués pagat per a que el seient de passadís fos un llit. I mentre transcorria l'hora i quaranta-cinc minuts que oficialment durava el trajecte m'anava mentalitzant amb la que ja s'ha convertit la moguda de sempre:

1-D'aquí a vint minuts anunciaran l'aterrament.
2-Hauré de plegar la tauleta i posar-me el llibre sobre les cuixes.
3-L'hostessa recollirà les últimes restes de brossa.
4-Apagaran els llums.
5-Continuaré llegint amb el llum individual encès.
6-Aterrarem.
7-Un cop aturats tothom s'aixecarà frenètic per recollir els seus equipatges de cabina. I estirar les cames.
8-Tu romandràs asseguda. Com sempre fas. Amb el llibre obert. Pensant nois, encara en tenim per 5 minuts més aquí tancats. Relaxeu-vos.
9-Entorpiré la impaciència dels meus companys de fila als quals no permetré que surtin al passadís.
10-Obriran les portes. I jo, molt parsimoniosament, m'incorporaré i recolliré la meva maleta de mà. Que sempre és l'última del prestatge.
11-Hauré de recórrer quilòmetres a peu abans no arribi als controls policials.
12-Un cop m'hi trobi em segregaran com si fos bestiar: per ciutadania. Europeus aquí, la resta cap allà.
13-I m'hauré d'esperar quinze minuts ben bons fent cua abans no arribi al control de passaports.

Però aquell dia el punt número tretze va ser diferent.

Mentre ja em trobava a la meva cua corresponent un funcionari es va acostar als meus seguidors i a mi amb un gest que deuria fer: "a partir d'aquí, seguiu-me". Em vaig sentir, per uns segons, una mica desorientada. Per què trenca la cua just en aquest punt? Cap a on em de dirigir-nos? De què va tot això?

I ell es va posar a caminar davant meu. Érem com els escollits d'alguna cosa.

Un departament farcit de cabines individuals amb pantalla i lector de Passaport ens esperava. Una funcionaria policial feia el rol de professora i nosaltres, pupils inexperts, apreníem la lliçó del dia amb una barreja de cansament físic, mental i curiositat infantil. Havíem tornat a escola.

Cadascú de nosaltres tenia una cabina assignada. Haviem d'acomodar la pàgina identificadora del Passaport en un lector digital i esperar uns segons a que ens donés el vist-i-plau.

Un cop superada la primera prova en venia la segona: mirar fixament a la pantalla durant uns segons. No s'hi valia somriure. Havies d'estar seriosa. Concentrada. A poder ser, imitar la mateixa expressió que fas al Passaport.

Però de sobte vaig girar el rostre cap enrere topant la vista en aquella cua infame del principi. Dels quinze minuts d'espera encara els hi restaven tretze, i esperàven amb resignació poder arribar a les cabines de control de Passaport tradicionals. Aquelles en les que el funcionari públic es mira la fotografía, t'analitza a tu i torna a observar la fotografía. Escaneja la primera pàgina i et deixa entrar al seu país. I et fa sentir persona digna.

Ells ens miraven com si fóssim una cosa important, com si l'haguéssim fet més grossa. Els seus rostres interrogatius i esgotats ens observaven com preguntant-nos: de què va tot això?

I llavors els hi vaig somriure, abans no tornés a dirigir el meu rostre a la pantalla identificadora, mentre pensava: elis elis.

Quan el metge enrogeix

Em feia mal l'esquena. I vaig anar a visitar-me. Recordava que de petita ja m'havia passat el mateix. Deuria tenir uns 10 anys. Li vaig explicar al Doctor que el mal el notava al voltant de la zona dels ronyos i que s'estenia cap a l'esquena. Mala postura al dormir, has de canviar el coixí. Te n'has de comprar un de papallona. Li vam fer cas, a casa.

I mentre m'explorava la cintura arquejada les meves mans havien de tocar les puntes dels dits dels peus. I el meu cul, absolutament tibat, n'acompanyava la postura.

Fa dos anys em van tornar els dolors. I és perquè dorms sense coixí de papallona. Vaig pensar. Però tot i així, fes-t'ho mirar.

Vaig visitar-me amb el Dr. Keith, el meu metge de capçalera. És un home alt, d'uns 45 anys molt ben portats. Atractiu i cabells canosos. Anglès. Tímid. Sé que el meu accent d'estrangera el dispersa. És el que passa quan parles anglès amb accent català, que no en espanyol. Que els hi sobta.

Què puc fer per tu? Em va preguntar. Miri Doctor, és que em fa mal l'esquena, just aquí:

Em vaig aixecar de la cadira, em vaig posar d'esquena a ell i vaig tocar amb les mans els dits dels meus peus. El meu cul tibat a la seva cara amania el quadro.

Per uns segons es va crear el silenci. Ni ell parlava ni jo explicava.

Jo, com a bona pacient, donava més que per justificada la postura (si et fa mal l'esquena, a la zona dels ronyons, t'exploren de cul).

Come on, wait a minute. Em diu el Doctor.

Em giro. Està vermell. I li pregunto: què passa? Em respon que et pots posar recta si us plau. I li replico, perdoni però em fa mal l'esquena. I ens vam tornar a quedar en silenci.

Li vaig fer cas. Em va explorar. I la seva cara estava vermella.

Va ser una d'aquelles anècdotes que et passen a la vida en les quals quedes com una guarra d'una forma totalment involuntaria.