Tots l'hem llegit alguna vegada. És una història que parla d'un noi que s'enamora d'una noia que va en autobús. Aquest post corre per un bloc o altre. I no és una anècdota particular concreta. Us parlo de la temàtica. Jo també m'hi vaig fixar en una noia dins de l'autobús.
Jo estava asseguda al seient del davant, a la planta baixa. Just darrera del conductor. Les bosses de l'última compra del dia, la del sopar improvisat, m'entorpien la comoditat dels peus. No reposaven bé al terra, quelcom se'ls clavava als voltants. El cartró de la llet, suposo.
Però almenys jo ja tenia el meu lloc. A primera fila. No fos cas que més enllà no en trobés cap de disponible.
El conductor va tancar les portes.
I justament en el moment que es disposava a arrencar una noia va començar a picar a la porta. Implorant-li que l'hi obrís.
Em vaig quedar observant l'escena. El conductor no les va obrir i va continuar conduint.
Per dins vaig sentir una espècie d'empatia llunyana. No molta ni tampoc molt intensa però si una mica. Em vaig veure reflectida en les vegades que he estat jo la que s'ha quedat amb un pam de nassos davant de l'autobús. Però vaig pensar: ara et toca a tu. I ara em toca a mi veure-ho.
Uns cinquanta segons després que l'autobús hagués arrancat el seu camí vaig veure que la noia hi corria al seu costat. Aquesta és capaç de fer-se tot el camí a pèl fins a la pròxima parada.
Ella esbufegava, el rostre vermell. No corria pas, però caminava de pressa.
Llavors vaig pensar: potser són els únics minuts d'aquest dia estressant que he tingut en els que estic realment gaudint.
No pel plaer de veure-la patint sinó perquè aquella escena em permetia plantejar-me el següent:
Aquesta noia pretén pujar al mateix autobús que abans li ha tancat les portes a la cara. La fita és ben difícil ja que hi ha una distància considerable entre ambdues parades i la noia juga amb un clar desavantatge respecte al vehicle.
Un parell de semàfors li donen temps al seu favor. Ho duu amb competitivitat, es reserva l'spring final per quan l'autobús estigui a pocs metres de la parada.
Vaig trobar a faltar les crispetes. Quin plaer visual!
I em vaig apostar: si aconsegueix el seu objectiu hauré après que allò que ara em fa tanta mandra continuar només requereix de perseverància.
Però si al final tornés a perdre l'autobús ho deixaré córrer.
Jo l'animava per dins: vinga, continua. No defalleixis.
Que quan aquest tio t'obri les portes li puguis regalar una mirada de triomf personal. I de pas, que jo pugui assolir el meu objectiu també!
I ho va aconseguir. Va pujar. Tota suada, esgotada. I li va regalar al conductor aquella mirada que jo li regalaré al assumpte que m'atabala quan per fi l'aconsegueixi.
Quan vaig baixar a la meva parada em vaig girar. Ella estava asseguda i li vaig somriure. Es va quedar sobtada.
Encara es deuria pensar que m'agradava.
El conductor va tancar les portes.
I justament en el moment que es disposava a arrencar una noia va començar a picar a la porta. Implorant-li que l'hi obrís.
Em vaig quedar observant l'escena. El conductor no les va obrir i va continuar conduint.
Per dins vaig sentir una espècie d'empatia llunyana. No molta ni tampoc molt intensa però si una mica. Em vaig veure reflectida en les vegades que he estat jo la que s'ha quedat amb un pam de nassos davant de l'autobús. Però vaig pensar: ara et toca a tu. I ara em toca a mi veure-ho.
Uns cinquanta segons després que l'autobús hagués arrancat el seu camí vaig veure que la noia hi corria al seu costat. Aquesta és capaç de fer-se tot el camí a pèl fins a la pròxima parada.
Ella esbufegava, el rostre vermell. No corria pas, però caminava de pressa.
Llavors vaig pensar: potser són els únics minuts d'aquest dia estressant que he tingut en els que estic realment gaudint.
No pel plaer de veure-la patint sinó perquè aquella escena em permetia plantejar-me el següent:
Aquesta noia pretén pujar al mateix autobús que abans li ha tancat les portes a la cara. La fita és ben difícil ja que hi ha una distància considerable entre ambdues parades i la noia juga amb un clar desavantatge respecte al vehicle.
Un parell de semàfors li donen temps al seu favor. Ho duu amb competitivitat, es reserva l'spring final per quan l'autobús estigui a pocs metres de la parada.
Vaig trobar a faltar les crispetes. Quin plaer visual!
I em vaig apostar: si aconsegueix el seu objectiu hauré après que allò que ara em fa tanta mandra continuar només requereix de perseverància.
Però si al final tornés a perdre l'autobús ho deixaré córrer.
Jo l'animava per dins: vinga, continua. No defalleixis.
Que quan aquest tio t'obri les portes li puguis regalar una mirada de triomf personal. I de pas, que jo pugui assolir el meu objectiu també!
Aquella noia em tenia a les seves mans
I ho va aconseguir. Va pujar. Tota suada, esgotada. I li va regalar al conductor aquella mirada que jo li regalaré al assumpte que m'atabala quan per fi l'aconsegueixi.
Quan vaig baixar a la meva parada em vaig girar. Ella estava asseguda i li vaig somriure. Es va quedar sobtada.
Encara es deuria pensar que m'agradava.
No comments:
Post a Comment